Bhagavad-Gita
Bhagavad-Gita (del sànscrit "Cant del Benaventurat" o "Cant del Senyor") és un petit llibre, pràcticament de butxaca, fragment del Mahabharata ("La Gran Guerra dels Bharata"), antiga epopeia índia (Segles 5-6 A.C.) formada per uns 220.000 versos. Aquest fragment que conforma el Bhagavad-Gita es troba entre els cants XXV i el XLII del llibre 6è del Mahabharata, i juntament amb altres antigues obres espirituals de l'antiga Índia, com ara els críptics i difícils de comprendre (al meu parer) Upanishads, forma part del més alt exponent de la saviesa oriental, concretament l'hindú, ja que sabem que el Budisme té també el seu propi cos doctrinal, encara que amb arrels comunes amb l'hinduisme.
Es tracta per tant d'un llibre místic, que com a tal té com a objectiu principal orientar en la recerca interior o espiritual.
L'argument és l'inici d'una batalla entre dos pobles, els Kauravas i els Pandavas. El príncep dels pandavas, l'Arjuna, abans de l'inici de la batalla, i sabent que entre l'enemic es troben familiars, amics i coneguts (tots dos pobles són descendents del rei Bharata), sesent defallir i, fins i tot, està disposat a deixar-se matar. En aquest mateix moment comença un diàleg entre l'Arjuna i Krishna. Krishna és el vuitè avatar (encarnació) de Vishnú, és a dir, una manifestació divina. La conversa es manté durant tot el llibre, i Krishna exhorta l'Arjuna perquè es llenci sense por a la batalla, pel fet que tot està ja decidit i predeterminat.
En realitat, tot el tema de la batalla és tan sols una excusa per tal de plasmar en vers el pensament místic i filosòfic hindú. Krishna, tot i que respon tots els dubtes de l'Arjuna i l'aconsella àmpliament sobre moltes qüestions filosòfiques i espirituals, podríem dir que bàsicament insisteix que s'ha de seguir el propi Dharma (destí), perquè això comporta l'honor i la glòria, cas contrari només s'aconsegueix guanyar la deshonra i el desastre.
És un llibre que conec fa prop de 20 anys, que tinc en dues edicions, i que es pot llegir en una tarda, o, cas de voler interpretar el seu sentit amb més profunditat, més lentament i repetidament, durant anys, per la qual cosa sembla així mateix un llibre diferent cada vegada que es rellegeix.
Personalment no tinc com a costum la recomanació d'aquest tipus de literatura en el sentit d'un us espiritual, ja que en aquestes qüestions s'imposa la llibertat personal, però si que em sembla interessant el coneixement de la seva existència, de la mateixa manera que aconsellaria alguna lectura de l'Alcorà, la Bíblia i d'altres, plens de profunds valor humans i de saviesa. Es tracta d'un valuós patrimoni espiritual, religiós, o si es vol cultural, de la humanitat, i com a tal val la pena el seu coneixement.
Però en cas de sentir curiositat per la lectura del Bhagavad-Gita, recomanaria que es fes a partir dels 17-18 anys, ja que no és lectura fàcil o lleugera.
Salvador Alcaraz, exprofessor
